Vicent Andrés Estellés (1924-1993)
7 de setembre de 2024 – Auditori Municipal de Burjassot
Josep Vicent Frechina
Com diuen al meu poble, i espere que als vostres també, bon dia per la vesprada.
Des que Ovidi Montllor decidira incloure dos textos musicats d’Estellés, “El vi” del Llibre de Meravelles i “Prediccions i conformitats”de l’Ofici de demà, per al seu segon disc de llarga durada, el trencador i progressiu Crònica d’un temps, la veu del poeta no ha deixat de ressonar en les nostres cançons.
Un ressó que, en direcció contrària a les pràctiques habituals d’aquest país miserablement abraçat a la desmemòria, ha anat fent-se més i més gran amb el temps fins assolir xifres absolutament insòlites si les comparàvem amb qualsevol àmbit i en qualsevol cultura.
Perquè hi haurà ben pocs poetes en el món que superen les 500 canços publicades a partir de musicalitzacions dels seus versos. 532 en portem anotades, concretament, en l’inventari que estem fent d’uns anys ençà. D’alguns dels seus poemes més populars –”La rosa de paper” o “Els amants”– n’hem computat fins a setze musicacions diferents. I, fins ara, la seua poesia ha propiciat ja 22 discos monogràfics.
Aquesta popularitat d’Estellés no és conjuntural: s’ha mantingut al llarg dels anys i, a mesura que el temps ens ha donat la perspectiva per ponderar la seua ingent producció poètica, ha seguit una tendència a l’alça en un procés que darrerament, lluny d’amainar, s’ha intensificat encara més.
Quines són les raons d’aquesta transferència tan continuada dels seus versos a l’àmbit de la cançó? Quins mecanismes operen en l’impuls creatiu dels artistes per voler posar música als seus versos d’una forma tan tossuda i recurrent? Jo crec que n’hi ha un bon grapat de motius: la força de la seua veu poètica que porta més de cinquanta anys sedduint generació rere generació, l’oralitat que suggereix la seua escriptura –els seus poemes demanen a crits una veu que els diga–, l’adhesió que suscita el seu posicionament ètic nodrit per una estima rabiosa a llengua, cultura i territori, el fet que la seua proposta identitària completa per la via sentimental el programa intel·lectual, “il·lustrat”, de Joan Fuster, i el matisa amb un imaginari nacional d’elaborat contingut simbòlic que multiplica el seu poder de seducció per la consistència formal i la visceralitat expressiva amb què es presenta…
Pero jo voldria subratllar-ne un de ben especial: la qualitat plural i col·lectiva de la seua veu. Quan Raimon musica Ausias Marc —per posar un exemple ben paradigmàtic— fa d’intermediari entre el públic i el poeta. Quan Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Pau Alabajos, Andreu Valor, Sis Veus, Carraixet, Tomàs de los Santos o Rafa Xambó musiquen Estellés, ho fan a través d’un procés d’identificació íntima amb la seua veu. Volen dir el que ell diu. No és una mediació sinó una apropiació. En Estellés es dóna aquesta paradoxa: la seua veu té una individualitat indiscutible però tots la podem fer nostra.
El dimecres passat vivírem una dels dies més foscos, humiliants i deplorables de la història recent del país. Les seues principals institucions, donaren l’esquena i ignoraren activament el centenari del naixement d’una de les figures indiscutibles del patrimoni cultural valencià de tots els temps. I ho feren per una raó molt senzilla: perquè aquesta figura –un dels poetes europeus més importants del segle XX, no ho oblidem– s’expressava en valencià.
Ha hagut de ser novament la societat civil, la imbatible Conselleria de Cultura que conformem tots plegats des de fa tants anys, la que li restituesca al país l’honor embrutat per la indignitat institucional.
I en aquesta restitució, hi han jugat i juguen un paper fonamental els nostres músics –dels quals avui en tenim una representació esplendorosa. Uns músics que, en una operació de emocionant justícia poètica, ens han ajudat a convertir definitvament Estellés en la seua rosa de paper.
La rosa que circula de mà en mà entre el poble contra els designis del govern. I circula com una consigna però no ho fa secretament: ho fa a la llum del dia per reflectir la vilesa, la infàmia, amb què la màxima representació política dels valencians ha tractat la seua veu literària més lluminosa, més transcendent i més popular.
Moltes gràcies.
📸 Fotos: Jesús Barranco
📸 Fotos: Juan Antonio Alcántara